Públic És un tòpic, però des de ben petita que sé que vull dedicar-me a l’art. A casa en teníem molt, d’ambient artístic. Sempre que podia dibuixava, com tots els nens i nenes amb inquietuds artístiques, però m’apuntaven a repàs d’anglès perquè em costava més. Les meves ties i la meva mare van engegar un negoci d’estampació sobre roba el 1995, el qual van continuar la meva tia i el seu marit fins que s’ha anat apagant amb el pes de la crisi(s) entre els anys 2010 i 2015. Jo parteixo d’aquí: el context social de la meva generació és molt ric, però a la vegada té uns valors molt pobres. Tenim moltes ganes de fer moltes coses, però disposem de menys eines que la nostra generació anterior. D’això en parlem moltes artistes, sobretot dones: de mantenir els nostres drets i, si podem, afegir-ne de nous, d’embravir-nos a dir les veritats i a no callar més, de mostrar-nos reals i buscar una satisfacció amb la nostra vida laboral. De buscar-li un sentit.
Hi va haver dos punts molt incòmodes, però, vist amb perspectiva, molt importants en el meu desenvolupament personal i artístic: un va ser el moment en què vaig decidir d’alliberar-me i d’alliberar la seda del pes de l’herència familiar, buscant el meu propi camí, sola. L’altre moment important va ser quan, a través de PIMEC, vaig participar en el programa “Consolida’t” i, en una de les píndoles d’assessorament personalitzades, vaig rebre el cop de realitat que va capgirar-ho tot, aconseguint encaixar totes les peces.
Sentint-me en un camí sòlid per créixer, en un ambient segur on experimentar i en un moment de necessitat pictòrica, va ser quan vaig començar el projecte “Maternitas”. Penso que tinc una eina d’expressió poc convencional i un missatge molt important respecte a la situació de la dona, amb una relació ancestral que necessita un repàs urgentment: la dona i el teixit. Un dels meus primers referents clars és Louise Bourgeois i la seva percepció de família, mare i aranya teixidora, juntament amb la manera com Marina Abramovic aborda les temàtiques socials. També com Judy Chicago treballa les artesanies associades a les dones per reivindicar el feminisme. Amb tot, són molt importants els referents catalans, com Aurelia Muñoz (enguany el seu any), amb altres dones artistes contemporànies tèxtils de l’artesania catalana com Francesca Pinyol i Kima Guitart, les quals compartim fires i experiències.
Un dels primers llibres i un referent literari de molt de pes en la meva obra és “Mama Desobedient» d’Esther Vivas: un llibre que parla de maternitat, però que es troba a la secció del feminisme de les llibreries. També «Malas Mujeres” de Maria Hesse, on posa de manifest l’origen de moltes connotacions “femenines» amb grans referents clàssics i moltes il·lustracions simbòliques. A través dels estudis a la UOC, tinc altres referents literaris com Isabel Lorey (2008. Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales), María Ruido (2004. ¡Mamá, quiero ser artista! Apuntes sobre la situación de algunas trabajadoras en el sector de la producción de imágenes, aquí y ahora.) i altres escriptores com Vera Zolberg i Howard Becker, entre altres, els quals m’han obert moltes perspectives socials del món de l’art, aliens al fet artístic, però totalment necessaris per a la realització d’aquest, posant paraula a moltes realitats i problemàtiques que, lluny de ser aïllades, formen part d’un gran conjunt invisibilitzat.
A més de tots aquests, també tinc molt present contingut feminista i social a les xarxes socials, de caràcter audiovisual curt i directe, però igual de potent: perfils com @tetayteta i @salander33 treballen per visibilitzar notícies i problemàtiques i denunciar situacions de caràcter social i femení.
A tot aquest rerefons, s’hi suma l’article de El País “Así cambia el cerebro de las mujeres antes y después del embarazo”, un estudi sobre la neuroplasticitat en el cervell de la dona durant el període de gestació: l’inici d’una línia de treball per la investigadora Susana Carmona Cañabate.
A un nivell més general i en un àmbit historicoartístic també tinc com a referents grans artistes com Frida Khalo, Remedios Varo, Keith Harring, Egon Schiele, Antoni Tàpies, Antonio Saura. M’interessa especialment el canvi històric cap al moviment Impressionista i la situació contextual de l’art modern. La majoria dels meus referents tenen en comú que, a través de les seves accions artístiques o culturals, proposen un trencament amb la situació socialment preestablerta, i que per això són socialment descartats.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.